La bonhomia somrient
Se m’ha demanat un petit escrit-reflexió sobre un bon amic: Cristòfol Vidal. M’obliga aquest compromís a situar-me més o menys als anys 80. En aquells moments en Cristòfol era rector de la parròquia de Sant Lluís i acollia a la casa parroquial a la psicòloga catalana, Maria Dolors Amat.
Havíem quedat d’una consulta amb ella, i concretades data i hora ens vam presentar a la casa parroquial. Em va cridar l’atenció per primera vegada i no la única, el seu estil d’acollida: persona lluminosa, somrient, propera, capaç de fer que aquell moment fos inoblidable i que et trobessis com a casa.
Les trobades amb Cristòfol a partir d’aquell moment varen ser periòdiques, encara que no freqüents. Ens veiem i dialogàvem en aquelles reunions d’església que organitzava l’arxiprestat de Maó, en les quals participàvem els dos.
Un dia em va convidar a formar part de la Pastoral de la Salut, de la qual ell n’era responsable, estant ell a càrrec de la parròquia del Carme de Maó. Se li donava bé cridar al compromís i, ho feia sempre amb aquell tarannà agradós, però confiat en què l’interlocutor
ho acceptaria: així va ser. Vàrem desenvolupar moltes reunions i activitats amb el grup de treball que ell havia creat. Hi havia il·lusió per les oportunitats de creixement de tot el que significava la salut integral de les persones. De fet, això era el més important, sempre
caminant amb un cor evangèlic. Ell sempre traspuava bondat.
Estant la nostra família a Ciutadella, no va deixar que em fes enfora del que havia estat la nostra col·laboració, sinó que, a distància, i amb altres responsabilitats vàrem seguir en contacte. Després d’anys de estima i confiança, ens vèiem, tant en les trobades de Vida Creixent com particularment quan ja residia en la casa sacerdotal del Seminari de Ciutadella.
S’interessava i compartia les seves preocupacions i il·lusions, acabant, quasi sempre, amb una petició de compromís amb elles.
En la darrera trobada em va demanar de quina manera desenvolupava les visites al malalts o ancians de la parròquia de Sant Esteve de Ciutadella; vaig contestar que la iniciava amb una salutació a la persona que visitava, quasi tot eren dones viudes ja molt majors; que m’interessava per com havien passat el temps en que no ens havíem vist, seguit del seu estat de salut; després, diàlegs sobre la família, fets ciutadans… ; al final d’aquest preàmbul, ja s’entrava a la part espiritual en la que es llegia l’evangeli del dia o del diumenge proper, seguit de reflexió i comentaris per ambdues parts, davant les preguntes “què ens ha dit, què hem entès?. Acabada aquest part, venia la pregària del Parenostre i la
comunió.
Va ser en aquest precís punt, que jo li vaig dir: la comunió no és el darrer que faig, els conto un conte que vagi relacionat amb l’evangeli que hem proclamat. Cristòfol em va demanar: On els trobes? Li vaig dir que els cerco per diferents llocs, entre ells, internet.
A continuació, amb cara reflexiva es va aixecar de la taula, es va atracar a la seva biblioteca i
va tornar amb es llibre “Cent contes solidaris”. Me’l va regalar dient-me que l’autor de llibre, un capellà català del Pradó (Josep Perich Serra) havia tingut la mateixa idea que jo i havia editat els exemplars.
Mantenc aquest regal com a record permanent d’un capellà bo, profundament espiritual, preocupat per la societat del seu temps i mestre inoblidable per tants i pel que remet el present escrit.
Agustí Anglada
Una resposta a “Agustí Anglada Orfila”
[…] Agustí Anglada […]