En Cristòfol Vidal (text sencer)
Vaig sentir la notícia de la seva mort com la d’un germà, un amic. Em venen a la memòria records d’estona: quan seminaristes adolescents, ell des Migjorn i jo de Ferreries, ens trobàvem als pins del Dr. Camps per intercanviar petites experiències espirituals. L’any 1969 el Bisbe Moncadas m’envià a Ferreries com a vicari de la parròquia de la qual en Vidal era el rector: van ser 3 anys intensos de posar al dia la nostra parròquia segons l’esperit renovador del Concili Vaticà II. Als tres anys vaig destinat a formar part de l’equip del Carme de Maó després de la mort prematura d’en Josep Castell, i des d’aleshores els camins d’en Vidal i el meu van transcórrer per rutes diverses encara que sempre al servei de la tasca evangelitzadora en la nostra església diocesana.
Però els records més frescos són els més recents: els de la reunió mensual amb els companys del Pradó. En Cristòfol sempre duia preparat l’estudi d’evangeli que consistia, a través d’un text del NT, en conèixer Crist en el text i reconèixer-lo en la vida quotidiana i fer-li una pregària. En Vidal era exigent en
la posada en comú i no deixava que comentéssim les aportacions dels altres sinó que simplement els escoltéssim. Quan compartíem vivències, ell sempre n’aportava alguna de positiva, atent com estava als signes dels temps que solia interpretar com crides de Déu a la renovació.
Era obert a les veus de canvi com ho demostrava assistint sempre que podia a les conferències de l’escola de teologia, d’Alcem la veu i d’altres. Quan al diari Menorca sortia un escrit en línia renovadora, crítica, propositiva, telefonava a
l’autor per agrair-l’hi.
Una cosa que m’edificà d’ell era la cura amorosa i servicial que va tenir dels germans capellans amb qui convivia al seminari: Toni Sintes, Pere Comella, Bartomeu Florit (potser me’n deix qualcun), que ell acompanyà fins a la seva mort. També en Jaume Ametller, el seu company aquests darrers anys.
Una qualitat d’en Vidal era la seva constància i fidelitat als compromisos contrets en les responsabilitats que tenia encomanades: en la catequesi, amb els Equips de la Mare de
Déu, Frater i de Vida creixent, en la seva feina al geriàtric de l’Hospital de Ciutadella.
Ja quasi al final de la seva vida aconseguí implicar el bisbat en la creació d’un secretariat de pastoral obrera responent a la seva
inquietud per una església compromesa en el món obrer i amb els més pobres.
Practicava la consigna del Papa Francesc d’una església en sortida. Amb el Concili reconeixia haver nascut de nou en la redescoberta de Crist a través de la Paraula bíblica. El Crist del pessebre, de l’Eucaristia i de la Creu era el secret interior del seu dinamisme apostòlic. En Cristòfol ha fet honor al seu nom: portador de Crist. Tu que has travessat a l’altra vorera, Cristòfol i vius en Crist Ressuscitat, segueix-nos acompanyant, que ho necessitam.
Joan
28 de juliol de 2025